Català

Jornades de Romanística 2019, Kassel

Restauració, reconstrucció, renovació

29 de setembre – 2 d’octubre de 2019

La relació dinàmica entre la reconstrucció, la restauració i la renovació es presenta com un tema d’actualitat en les disputes sobre el Palau Reial de Berlín o el nou «centre històric» de Frankfurt, al qual se li recrimina una restauració entre bastidors d’obres anteriors. S’observa també en discursos polítics, per exemple en l’oposició, en un món cada vegada més globalitzat, a la reconstrucció de nacions o d’identitats nacionals que es perceben com a noves. La reconstrucció i la renovació com a conceptes es manifesten de manera especialment evident en l’arquitectura i en els espais polítics, si bé es tracta de principis molt amples que influeixen en tots els àmbits de la producció cultural, incloses la llengua i la literatura. En general, la restauració es pot entendre com una reacció als treballs i processos que han modificat o destruït visiblement les estructures existents; sempre parteix dels vestigis d’estructures i ordres anteriors i, alhora, ha de decidir fins a quin punt tenen autoritat per marcar les decisions. En definitiva, s’ha de posicionar entre la reconstrucció i la renovació, la continuïtat i el trencament. Mentre que la restauració té per objectiu la recuperació (il·lusòria) d’estats anteriors, la renovació evidencia el distanciament respecte de les formes antigues i permet l’aparició d’elements substancialment nous damunt de les ruïnes o de fragments d’estructures prèvies. A diferència de la reconstrucció, la renovació esdevé un concepte empàtic.

Els conceptes de «restauració», «reconstrucció» i «renovació» estan carregats de diverses connotacions i valoracions discursives. L’enriquiment semàntic, d’una banda, ha d’estimular les disciplines de la teoria literària, la lingüística i la pedagogia a nivell individual, i, de l’altra, ha de permetre el desenvolupament fructífer del diàleg interdisciplinari. Per això, no és casual que l’espectre de temes sigui tan ample. En el camp dels estudis literaris, és possible centrar-se en moviments o èpoques literàries que es basen en la reconstrucció (per exemple, el Renaixement, el Classicisme o el Manierisme) o que s’apropien de la idea de la renovació (com ara el Futurisme o l’Expressionisme). També s’hi pot incloure la història dels gèneres literaris o de la teoria literària en l’àmbit de la renovació i la reconstrucció i, naturalment, els textos literaris que constitueixen la narrativa de la reconstrucció i la renovació en temps de revolucions polítiques i socials. L’estudi de les llengües romàniques ofereix la perspectiva de la política i la identitat lingüístiques: en aquest àmbit hi trobem el tòpic de la crisi lingüística, que normalment va acompanyada del desig de la renovació de la llengua, o el concepte de la reconstrucció en el context de les dificultats polítiques relacionades amb la llengua que tenen per objectiu l’estabilització de llengües romàniques o varietats amenaçades. Les qüestions relacionades amb la parla poden descriure les transformacions de les estructures i categories lingüístiques en el context tens de la reconstrucció i la renovació. Des del punt de vista de la didàctica es pot aplicar la tríada que conformen l’adquisició, la fixació i l’actualització de les competències lingüístiques. També es poden emprar els conceptes de reconstrucció i renovació per modelar els processos de la comprensió i la producció textual, així com de la comunicació i l’apropiació del coneixement. Des d’una perspectiva més general dins dels estudis culturals és revelador analitzar tots tres conceptes com a termes clau complexos i carregats de connotacions culturals en diversos grups socials, tant del passat com del present, amb la qual cosa es podria establir un procediment interdisciplinari en connexió, per exemple, amb la historiografia o la sociologia.

Tot això són algunes idees relacionades amb els conceptes de reconstrucció, restauració i renovació, però la seva configuració queda en mans dels investigadors en l’àmbit de la Romanística que els analitzaran des de la lingüística, dels estudis literaris i culturals i de la didàctica.

El tema escollit també té un vincle directe amb la història recent de Kassel, que il·lustra amb insistència la destrucció i la reconstrucció. Si bé en moltes altres ciutats es reconeixen les empremtes que va deixar la segona guerra mundial, la primera fase del procés de restauració de Kassel s’evidencia considerablement. L’arquitectura dels anys 50 predomina en l’urbanisme i representa un fort contrast amb els espais històrics, com ara el parc natural Bergpark Wilhelmshöhe o l’Orangerie. Finalment, el moviment artístic documenta va escriure la seva particular història a la ciutat també, convertint així Kassel en una «ciutat-documenta» i atorgant-li un dels seus trets distintius. Els «7000 roures» de Joseph Beuys, una de les obres d’art de documenta 7 (1982), són, junt amb les grans pedres de basalt que els acompanyen, tan impossibles de passar per alt com les nombroses aportacions artístiques del moviment documenta que podem trobar a la ciutat.

En el marc de les properes Jornades de Romanística, em complau convidar-los a descobrir la Universitat de Kassel i la ciutat-documenta.

Angela Schrott

(Presidenta del Deutscher Romanistenverband)

 

(Trad.: Dra. Mar Mañes Bordes)